La eruga maldita Thaumetopoea pitocampa

Es tracta d’una papallona nocturna Thaumetopoea pitocampa, conegudes comúnment com a polilles. Les femelles solen posar els seus ous a l’extrem de moltes plantes però sobre tot molt a prop de confieres com pins o abets. A partir dels ous  que sembla com una branqueta.- visible tal vegada per a altres papallones  com dei el meu company vicent l’altre dia quan pujavem al Puig A partir d’ací busquen el lloc adequat per formar les famoses “borses” fins que al final de l’hivern, les erugues abandonen els nius i es conecten entre elles com si foren els pasios de setmana santa i que es coneix amb el nom  de “processiò” en la qual tots ells contacten amb el company anterior i posterior.

Posta de la papallona Thaumetopea pitocampa

El cas ès que els últims mesos hi ha habut un desmesurat creixement al nombre de nius i donat que estes dades sol ser quan comenten a moure i despertar, el vent ha acabat de fer la resta escampant els seus pels per tot arreu , cosa que ha provocat que es dispare el nivell d’alarma ja que estos pels poden perforar la pell i les mucoses injectant una toxina (thaumetopina) que encara que no es extraordinàriament perillosa sí que provoca una reacció inflamatoria en la qual la Histamina té l’ultima paraula.

Com es pot controlar? Caldria mirar primer si es pot fer de forma natural, ja que els depredadors oficials d’estos animals són principalmente aus del gènere “Parus” entre els que destaquen totestiu, ferreret i el capellà. Alguns com el capellà han canviat de génere des de l'any 2009.

Estes aus necesiten sempre desposar d’arbres especiífics per fer el seu niu , cosa que fa que els haja afectaqt molt les continues “cremades” o incendis forestals que hi ha habut en els últims anys.

Podria ser ésta una de les raons de que al no hi haber-ne una quantitat adecuada de depredadors la Nostra papallona s’haja descontrolat i siga hui un problema Nacionals? De segur que tot influeix peró la falta de plutja i el continu fred per les zones de més al Nord propicien que en les postres terres es troven molt agust i així ho estan demostrant incrementant el seu nombre…

 Nobstant aixó i comentant este fet amb Toni Aparisi actual president de la Societat valenciana d’Ornitológica, me deia que no fa molt de temps que feien des d’este col·lectiu una crida per al que podria ser un dels més actius depredadors d’esta espècie de lepidópter com són les blanques Pica pica

La blanqueta és altre dels predadors de la papallona

Mirant una espècie que no està massa considerada i que també és un potencial depredador ès la senyoreta Aeghithalus caudatus que no necessita tant d’arbres específics i si de frondositat forestal, cosa que ocorre prou en les vores de la Cova Negra on se la veu amb molta asiduitat. En fi tinguem moltes aus que controlen a estos animals encara que la Nostra presència els asusta i fa menys abundants per certs llocs més humanitzats, sent per estos llocs, on la proliferación de la Nostra eruga siga més cuantiosa.

En conclussió direm que es diu molt sobre la perillositat d’esta espècie peró procureu evitar-la sobretot quan faça massa aire i si entreu en contacte amb ella llaveu amb abundant aigua i acudiu al metje per que recomane quins antihistamínics vos fa falta.

HIVERN I SEXE; HERMAFRODITES

Els llimacs, especies de pulmonats, es Mostren mutuament el seu pene un front a l’altre organisme, cosa  que fa l’altre faça el mateix.  Ambdues busquen enrroscar-se en un amoròs abràs per trobar el lloc on es forma l’orifici de l’aparell reproductor femení i així posar-ne el semen cosa que fará que queden ambdos organismes fecundats. A este fet s’anomena Fecundació creuada. En un pocs dies vorem els resultats en forma d’ous que soterrarràn fins que en un parell de setmanes eixquen el menuts “llimaquets”. La dificultad per diferenciar espècies és molt alta, donat que és anatomia genital la que ho determina per la qual cosa només unes poques espècies tenim clar el seu nom entre les que es troben estes  dos que ací presente. La més fosca amb cresta Milax nigricans i la beig Deroceras reticulatum que ací vegem emparellant-se amb altre congèner i ambdues espècies europees.

Derocera  reticulata mostant-se mutuament el pene

Milax nigricans buscant parella

Altre dels grups implicats són el anel·lids, anomenats i conegut com a llambrígols. Estes espècies si que necesiten d’humitat abundant i terra de certa qualitat per la qual cosa l’ús i abús de pesticidas iu herbicides els ha perjudicat molt. Són molt importants per al remourement i aireación de la terra i s’han fet servir en un passat con a “carn” per a la peixca sobretot de l’anguil·la, hui ja més controlada, enganxats en amets. La forma de reproducción és també fent coincidir els clitels peró sense pene, i el semen s’enmagatzena en espermateques